A Catalunya, com a la resta d’Espanya, no existeix una legislació específica de camins, i és per això que aquests es defineixen per exclusió respecte de les carreteres. Tanmateix, la Llei de Carreteres catalana estableix que “la xarxa de camins rurals es regula per la normativa específica que sigui dictada per la Generalitat de Catalunya”. Han passat dotze anys i aquesta normativa no existeix: un fet que reflecteix a la perfecció l’oblit que pateixen els camins a casa nostra.

Segons la llei de carreteres, són camins les vies i els accessos als nuclis de població que integren la xarxa viària de titularitat municipal, les pistes forestals i els camins rurals. Òbviament, en són exclosos també els camins de bast o de ferradura i els camins ramaders, és a dir, el viari tradicional o històric que no fou concebut per al trànsit d’automòbils. A més, els vials de propietat privada tenen sempre la consideració de camí. Per tant, la distinció entre camins i carreteres es basa en criteris funcionals i de titularitat. Mentre les carreteres pertanyen a l’Estat, la comunitat autònoma o la província, els municipis i els particulars només poden ser titulars de camins.

Excepcionalment, els camins ramaders no es defineixen per exclusió respecte de les carreteres i disposen d’un marc legal específic. La llei espanyola de vies pecuàries descriu aquests camins d’origen remot com “las rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el trànsito ganadero.” La seva titularitat és autonòmica.
Falten encara els camins de bast o de ferradura, que amb els camins ramaders integren el viari històric o la xarxa de camins rurals tradicionals.

La personalitat jurídica dels camins

En l’àmbit jurídic, l’aspecte més rellevant des d’una òptica pràctica o ciutadana és la distinció entre camins públics i privats. En efecte, dins del nostre ordenament jurídic, similar al d’altres països de tradició romana, la necessitat imperiosa i indefugible que tothom té per circular només es pot satisfer a ple dret per mitjà dels camins públics i de les servituds públiques de pas que hi ha. Això és així perquè el Codi Civil espanyol reconeix el dret dels propietaris a tancar llurs finques, sens perjudici, però, dels camins públics que les travessen i a les quals no pertanyen. En conseqüència, no tenim un dret legal a circular per camí privat. Si a Catalunya podem transitar-hi sense gaire traves és perquè al nostre país predomina una cultura de tolerància de pas. Aquesta actitud de tolerància no és un fenomen universal, sinó un costum que forma part de la nostra tradició cultural però no està emparat legalment. La llibertat de circulació és un dret que consagra la Constitució espanyola, però aquest s’exerceix legalment a través de l’ús del viari públic.

Els camins públics

La doctrina espanyola sobre els camins emana del Codi Civil. D’acord amb aquest, tots els camins afectes a un ús o servei públic gaudeixen de la protecció jurídica dels béns de domini públic, tant si es tracta de camins asfaltats, pistes forestals o corriols. Tots són, doncs, inalienables, inembargables i imprescriptibles. La imprescriptibilitat atorga als camins públics una extraordinària persistència jurídica. El camí públic pot romandre en desús, es pot haver emboscat, el poden haver llaurat, però jurídicament segueix existint. Per tant, l’abandó del camí públic no comporta necessàriament la pèrdua de la titularitat pública. Els camins públics no són servituds de pas, car el seu sòl és públic. Ja ho diu el refrany “qui sembra en camí ral perd lo gra i lo jornal”.

A més, els camins públics són exempts de registre i no tributen. Això significa que ni al Registre de la Propietat ni al Cadastre trobarem recollida la propietat dels camins, una creença àmpliament estesa que genera molts equívocs i confusions. Fins fa poc, la legislació espanyola ni tan sols permetia la inscripció al registre dels béns de domini públic. Per tant, la seva no inscripció no constitueix prova de no existència. De la mateixa manera, el Cadastre no és un inventari de camins ni té per missió determinar-ne la titularitat. Si els camins hi figuren és simplement perquè són terrenys de descompte, és a dir, superfície improductiva que no tributa, igual que el domini públic hidràulic. De vegades, a les escriptures de propietat es fa esment de camins públics que travessen la finca o que serveixen de termenal. En aquest sentit, les escriptures de propietat sovint són prova d’existència de camí públic. En canvi, l’absència de menció de camí públic a les escriptures de propietat d’una finca no és prova jurídicament vàlida de la inexistència o de la titularitat privada del camí en qüestió. És així perquè la fe registral no empara les qüestions de fet (com la superfície de les finques, sovint inexacta o errònia). Tots aquest punts estan avalats per una extensa jurisprudència. Les qüestions de fet poden ser objecte de dictamen pericial emès per un perit especialitzat.

La titularitat pública d’un camí deriva fonamentalment de l’ús públic, i aquest és una realitat de fet. L’ús públic és l’ús que fan del camí el comú dels ciutadans amb el convenciment que exerceixen un dret col·lectiu. L’ús públic és, doncs, un convenciment jurídic de caràcter subjectiu que expressa un consens social. També l’afectació a un servei públic i la inclusió a l’inventari de béns municipals són admeses per la Jurisdicció Civil com a prova d’ús públic.

Això no obstant, l’ús públic per ell mateix no pressuposa titularitat pública. L’adscripció del camí al domini públic municipal es fa efectiva quan l’ús públic té un caràcter immemorial, que segons l’antic Dret Civil català es donava “quan l’actual generació, ni per ella mateixa ni per tradició de l’anterior hagi conegut un estat diferent de les coses” o quan el camí ha estat objecte d’usucapió o prescripció adquisitiva, com veurem més endavant. L’ús públic i la seva antiguitat solen determinar-se mitjançant el testimoniatge dels veïns, tot i que això també ho pot determinar en un dictamen o informe pericial un perit especialitzat a través de l’ús de tècniques d’anàlisi històrica i geogràfica.

Segons el Costumari Català de la Mancomunitat són camins públics: “Els camins rals, els veïnals, els que segueixen el jaç d’un riu o riera, o canal públic, i els que van a una església, cementiri o a una font pública”. En efecte, són públics els camins veïnals de titularitat municipal que comuniquen els pobles entre si o aquests amb la xarxa de carreteres. El terme “camí ral” tradicionalment designa els camins públics i principals més antics, avui sovint en desús, que des de temps immemorial comunicaven un poble amb els pobles veïns. Quant als camins que accedeixen a indrets públics, com ara santuaris, cementiris, fonts públiques, etc., la jurisprudència considera que l’ús públic és inherent a la seva naturalesa. Tradicionalment també es consideren públics els camins que partionen finques sense pertànyer a cap de les finques confrontants. El costum reivindica també el caràcter públic del camí que segueix la riba d’un riu. “El camí que segueix un riu, riera o canal públic ha de passar dintre dels quinze primers pams (2,910 metres) tocant al jaç o caire del canal, i és just de l’ample necessari perquè hi pugui passar una persona.” Aquesta afirmació del Costumari Català és coincident amb la servitud pública de pas de tres metres d’amplada que fixa la Ley de Aguas.

En resum, en general, els camins públics ho són en virtut de l’ús públic des de temps immemorial. Quan aquest no és el cas, el mecanisme d’adscripció al domini públic municipal pot ser divers: compra o procediment d’expropiació, cessió, aprovació definitiva de projectes d’obres i serveis o de planejament urbanístic, i usucapió. Els camins que no són públics són privats, però aquests poden estar gravats amb servituds de pas públiques o privades.

Els camins privats i les servituds de pas

Un camí privat és essencialment un camí construït per un particular dins la finca de la seva propietat. Aquest serveix essencialment a les necessitats específiques de la finca (accés a habitatge i a superfícies d’explotació com ara camps i boscos). Els camins privats són camins de servei, que la Llei de carreteres espanyola defineix com “los construidos como elementos auxiliares o complementarios de las actividades específicas de sus titulares.” D’acord amb aquesta definició també camins i pistes forestals foren essencialment camins de servei. Que un camí travessi diferents propietats no és prova de titularitat pública, si bé en aquest cas podrà estar gravat per servituds de pas privades dels diferents propietaris que hi han de passar.

Segons el Costumari Català són camins privats: “Els camins que serveixen per a l’ús particular i exclusiu d’una hisenda o de diverses hisendes, … També són privats els que segueixen pas d’aigua que no sigui de riu o de riera o canal públic, els que segueixen un pas d’electricitat; les dreceres, encara que siguin de camí públic, i els corriols de travessa, encara que neixin i morin en camí públic … Pels camins privats d’una hisenda no hi pot passar sinó aquell que la té, i aquells altres als quals en doni llibertat, o tingui facultat especial de passar-hi … El propietari d’una terra, encara que la tingui arrendada hi pot passar sempre.” El sòl dels camins privats és privat, i només l’existència d’una servitud de pas atorga el dret a passar-hi. Els propietaris tenen el dret legal a tancar llurs finques, i això implica també que poden tancar els camins de la seva propietat i barrar el pas als vianants, però no obstaculitzar el trànsit pels camins públics o servituds públiques de pas que travessen la propietat.
Quan la servitud de pas és privada aquesta és en benefici sols del particular que té el dret de pas i no del comú de la gent. Les servituds de pas s’adquireixen en virtut de títol (p.e. de resultes d’un acord entre particulars o entre un particular i una administració pública) o vénen imposades per la llei (com l’esmentada servitud de pas de ribera fluvial). Quan un propietari ha de passar inexcusablement per la finca d’altri (predi servent) per accedir a la seva propietat (predi dominant) l’establiment de la servitud de pas privada té un caràcter forçós. Cal subratllar però, que el propietari de la finca que suporta la servitud pot reclamar legalment una compensació, si la servitud li comporta un perjudici econòmic. La servitud de pas forçosa s’extingeix quan desapareixen les circumstàncies que la motivaren.

La usucapió

D’altra banda, un camí privat pot esdevenir públic si està sotmès a un ús públic, pacífic i ininterromput durant un període de 30 anys. Aquest procediment d’adquisició a través de l’ús, que contempla tant el Dret Civil català com el Codi Civil espanyol, i la Llei municipal i de règim local, s’anomena usucapió o prescripció adquisitiva, o sigui “capturar” o adquirir per l’ús. En canvi, els particulars no poden usucapir camins públics perquè aquests són inalienables i imprescriptibles. El camí usucapit, abans privat i ara públic, esdevé igualment inalienable i imprescriptible, com tot el domini públic.

Cal tenir en compte que l’ús que hom fa d’un camí particular simplement per tolerància del propietari no el converteix en públic (en aquest sentit, la simple existència d’un rètol de “camí privat” anul·la el procés, encara que el camí romangui obert al públic). Per tal que un camí privat sigui usucapit i esdevingui públic han de concórrer necessàriament l’ús públic en el sentit exigit per la normativa civil, però també la participació activa de l’Administració en el procés, per exemple a través de l’exercici de llurs funcions de conservació i policia dels camins. En canvi, una recent modificació del Dret Civil català impedeix ara l’usucapió de servituds de pas (les quals s’extingien per no ús durant un període de trenta anys). Però la usucapió de camins privats es manté perquè, cal subratllar-ho, un camí és un bé immoble no un dret de pas, i tant el Codi Civil espanyol com el Dret Civil català admeten la usucapió de béns immobles.

En realitat l’adscripció de camins privats al domini públic a través de l’usucapió no és un procediment simple ni gaire freqüent. Això no obstant, cal subratllar que molts camins d’ús públic actuals, camins veïnals i camins rurals, construïts en el decurs del segle XX a mesura que s’imposava l’ús de vehicles automòbils, foren cedits de facto als ajuntaments per part dels propietaris dels terrenys, que sovint els construïren amb llurs propis mitjans. Avui dia transcorreguts no ja trenta, sinó quaranta o cinquanta anys, poden considerar-se usucapits i adscrits al domini públic municipal i serà molt difícil que els tribunals ho vegin d’una manera diferent.

Xavier Campillo i Besses
Doctor en Geografia i Perit de camins i servituds de pas

Consorci Forestal de Catalunya – C/ Jacint Verdaguer, 3, 2on. – 17430 Santa Coloma de Farners Tel. (+34) 972 842708 – Fax (+34) 972 843094 – E-mail: consorci@forestal.net